Notícies

AMPA

Escola

Classes

Tràmits

Articles filtrats per data: Desembre 2015

Dijous, 18 Febrer 2021 14:05

Continuen les obres a la pista

Continuen les obres a la pista de l'escola. Esperem que en breu estiga finalitzada i poder gaudir d'ella.

Publicat a Escola
Dilluns, 15 Febrer 2021 19:28

LA HISTORIA DE LA TERRA

 By: Iker

 

Origen

L’origen de la Terra és el mateix que el de el sistema solar. El que acabaria sent el sistema solar va existir, inicialment, com una extensa barreja de núvols de gas, roques i pols en rotació. Estava composta per hidrogen i heli sorgits en el Big Bang, així com per elements més pesats produïts per supernoves. Fa uns 4600 milions d'anys, un estel proper es va transformar en supernova i la seva explosió va enviar una ona de xoc fins a la nebulosa solar, incrementant el seu moment angular.

A mesura que la nebulosa va començar a incrementar la seva rotació, gravetat i inèrcia, es va aplanar conformant un disc protoplanetari (orientat perpendicularment a l'eix de rotació). La major part de la massa es va acumular en el seu centre i va començar a escalfar-se, però a causa de les petites pertorbacions del moment angular i a les col·lisions dels nombrosos enderrocs generats, van començar a formar-se protoplanetes.

Va augmentar la seva velocitat de gir i gravetat, originant-se una enorme energia cinètica al centre. La impossibilitat de transmetre aquesta energia a qualsevol altre procés va fer que el centre del disc augmentés la seva temperatura. Finalment, va començar la fusió nuclear, d’hidrogen a heli, i a la fi, després de la seva contracció, es va transformar en un estel: el Sol.

La gravetat produïda per la condensació de la matèria -que prèviament estat capturada per la gravetat del propi Sol- va fer que les partícules de pols i la resta del disc protoplanetari comencessin a segmentar-se en anells. Els fragments més grans van topar amb uns altres, conformant uns altres de major grandària que a la fi formarien els protoplanetes.

Dins d'aquest grup hi havia un situat aproximadament a 150 milions de quilòmetres del centre: la Terra. El vent solar de la recentment formada estrella va arrossegar la majoria de les partícules que tenia el disc, condensant-les en cossos majors.

 

 

La lluna

L’origen de la Lluna és incert, encara que existeixen evidències que donen suport a la hipòtesi del gran impacte. La Terra podria no haver estat l'únic planeta que es formés a 150 milions de quilòmetres de distància de el Sol. Podria haver existit un altre protoplaneta a la mateixa distància de el Sol, en el quart o cinquè punt de Lagrange. Aquest planeta, anomenat Theia, s'estima que seria més petit que l’actual Terra, probablement de la mateixa mesura i massa que Mart.

Anava oscil·lant després de la Terra, fins que finalment va xocar amb aquesta fa uns 4533 milions d’anys. La baixa velocitat relativa i el xoc oblic no van ser suficients per destruir la Terra, però una part de la seva escorça va sortir disparada a l’espai. Els elements més pesats de Theia es van enfonsar cap al centre de la Terra, mentre que la resta es va barrejar i va condensar amb el de la Terra. Aquesta òrbita va poder ser la primera estable, però el xoc dels dos va desestabilitzar la Terra i va augmentar la seva massa.

L’impacte va canviar l’eix de gir de la Terra, inclinant-lo fins als 23,5º; sent el causant de les estacions (el model ideal dels planetes tindria un eix de gir sense inclinació, paral·lel a el del Sol, i per tant sense estacions).

La part que va eixir disparada a l'espai (la Lluna), sota la influència de la seva pròpia gravetat es va fer més esfèrica i va ser capturada per la gravetat de la Terra.

 

 

Primers continents

La convecció de la capa, el procés que fa servir les plaques tectòniques actualment, és el resultat del flux de calor des de l’interior fins a la superfície de la Terra. Implica la creació de plaques tectòniques rígides enmig de les dorsals oceàniques i la seva destrucció en el mantell a les zones de subducció. Durant el principi de l’Arcaic (prop de 3,0 Ma) el mantell estava molt més calent que en l’actualitat, probablement prop de 1600 ° C, per tant la convecció en el mantell era més ràpida. Encara que ocorria un procés similar a la tectònica de plaques d’avui en dia, aquest també hauria estat molt més ràpid.

És probable que durant el període Hàdic i l’Arcaic, les zones de subducció fossin més abundants, i per tant les plaques tectòniques fossin més petites. L’escorça inicial, formada quan la superfície de la Terra es va solidificar per primera vegada, va desaparèixer totalment a causa de la combinació d’una tectònica de plaques molt activa durant el Hàdic i els grans impactes del bombardeig intens tardà en l’Arcaic, fa entre 4100 i 3800 milions d'anys.

Se suposa que aquella escorça primitiva estava composta de basalt, com l’escorça oceànica actual, perquè s’havia produït molt poca diferenciació en l’escorça. Les primeres masses grans d’escorça continental, producte de la diferenciació d’elements més lleugers durant la fusió parcial a la part més baixa de l’escorça, van aparèixer a la fi del Hàdic, fa prop de 4.0 Ma. Les restes que queden d'aquells primers continents són els anomenats escuts o cratons. Aquests elements litosféricos lleugers van constituir els nuclis al voltant dels quals van créixer els actuals continents.

Les roques més antigues de la Terra es troben el crató nord-americà de Canadà. Són tonalites que daten d'uns 4,0 Ma. Aquestes roques mostren rastres de metamorfisme per alta temperatura, però també grans sedimentaris que han estat arrodonits per l’erosió durant el transport per aigua, mostrant que ja van existir llavors rius i mars.

Els cratons consisteixen primàriament de dos tipus alternatius de terrenys. Els primers es diuen cinturons de roques verdes, que consisteixen en roques sedimentàries de baix grau de metamorfisme. Aquestes "roques verdes" són similars als sediments que avui en dia trobem a les fosses oceàniques, a sobre de les zones de subducció. Per aquesta raó, les roques verdes són algunes vegades vistes com a evidència de subducció durant l’Arcaic.

El segon tipus és un complex de roques magmàtiques félsiques. Aquestes roques són majorment tonalites, trondhjemitas o granodiorites, tipus de roca similar en composició al granit. Els complexos TTG són vistos com els reclitos de la primera escorça continental, formada per la fusió parcial en basalt.

 

Com es va crear la vida

Els detalls de l’origen de la vida es desconeixen, tot i que s’han establert uns principis generals. Hi ha dues teories. La primera defensa la hipòtesi de la «panspèrmia», i suggereix que la matèria orgànica va poder haver arribat a la Terra des de l’espai, mentre que altres argumenten que va tenir origen terrestre.

La vida va sorgir a la Terra potser fa uns 4000 milions d’anys, tot i que el càlcul de quan va començar és bastant especulatiu. Generada per l’energia química de la jove Terra, va sorgir una molècula (o diverses) que posseïa la capacitat de fer còpies similars a si mateixa: el «primer replicador». La naturalesa d’aquesta molècula es desconeix. Aquesta ha estat reemplaçada en funcions, al llarg de el temps, per l’actual replicador: l’ADN.

 Fent còpies de si mateix, el replicador funcionava amb exactitud, però algunes còpies contenien algun error. Si aquest canvi destruïa la capacitat de fer noves còpies s’extingia. D’una altra manera, alguns canvis farien més ràpida o millor la rèplica: aquesta varietat arribaria a ser nombrosa i amb èxit. A mesura que augmentava la matèria viva, el "menjar" anava esgotant-se, i les «cadenes» explotarien nous materials, o potser detenia el progrés d’altres «cadenes» i recollia els seus recursos, arribant a ser més nombroses. S’han proposat diversos models per explicar com es podria desenvolupar el replicador. S’han proposat diferents cadenes, incloses algunes com les proteïnes modernes, àcids nucleics, fosfolípids, vidres, o fins i tot sistemes quàntics.

Actualment no hi ha manera de determinar quin d’aquests models va poder ser l’originari de la vida a la Terra. Una de les teories més antigues, en la qual s’ha estat treballant minuciosament, pot servir com a exemple per saber com podria haver passat. La gran energia dels volcans, llamps i la radiació ultraviolada podrien haver ajudat a desencadenar les reaccions químiques produint molècules més complexes a partir de compostos simples com el metà i l’amoníac. Entre aquests compostos orgànics simples estarien els blocs amb els quals es construiria la vida. A mesura que augmentava aquesta "sopa orgànica", les diferents molècules reaccionaven unes amb les altres. De vegades s’obtenien molècules més complexes.

La presència de certes molècules podria augmentar la velocitat de reacció. Això va continuar durant força temps, amb reaccions més o menys aleatòries, fins que es va crear una nova molècula: el «replicador». Aquest tenia l’estranya propietat de promoure reaccions químiques per aconseguir una còpia de si mateix, amb el que va començar realment l’evolució. S’han postulat altres teories del replicador. En qualsevol cas, l’ADN ha reemplaçat al replicador. Tota la vida coneguda (excepte alguns virus i prions) usen l’ADN com el seu replicador, de forma gairebé idèntica.

 

Publicat a Revista 2020-2021
Dimarts, 09 Febrer 2021 17:13

L'EVOLUCIO HUMANA

By: Iker

 

Que és l'evolució humana?

Levolució humana és el nom que rep el procés gradual i històric de canvi biològic dels ancestres més primitius (Australopithecus sp.). De l'ésser humà fins a l'aparició de la nostra espècie tal com avui la coneixem (Homo sapiens).

Aquest procés va tenir inici fa 5 a 7 milions d'anys al continent Africà, amb el sorgiment de l'ancestre comú entre l'ésser humà (les espècies del llinatge hominid) i els ximpanzés (Pan troglodytes)

Estrictament parlant, quan es parla d'éssers humans ens referim exclusivament als Homo sapiens, encara que no siguem els únics integrants del gènere Homo.

Abans de nosaltres van existir nombroses espècies que avui es troben extintes però que presentaven nombroses similituds físiques, biològiques i comportamentals.

L'evolució humana va tenir el seu punt inicial quan una població de primats de nord-oest d'Àfrica es va dividir en dos llinatges que van evolucionar de manera independent: un d'ells va romandre en els arbres, mentre l'altre va migrar a la plana.

A causa de pressions ambientals, les generacions següents va aprendre a alçar-se sobre les seves potes posteriors, alliberant així les anteriors que vindrien a ser després mans, capaços de sostenir eines.

L’estudi d’aquest procés es va donar gràcies a l'arqueologia, paleontologia, geologia i altres ciències semblants, però sobretot gràcies a l’aparició dels estudis de Charles Darwin i de la Teoría de l’origen de les espècies, que va venir a suplantar el creacionisme o la generació espontània com la major explicació humana respecte als seus orígens.

 

Etapes de l’evolució humana

L’evolució humana comprèn el sorgiment de les següents espècies principals (van existir altres menors que no van formar part vital de l'arbre evolutiu):

Australopithecus: Primers primats en caminar alçats, van ser un grup variat i reeixit d’espècies, que es van enfrontar a un canvi climàtic intens a la sabana de la seva època, veient-se obligats a abandonar la dieta vegetariana i començar a caçar, donant així origen al gènere Homo. D’aquesta espècie es conserven esquelets bastant complets, com la famosa Lucy (Australopithecus afarensis).

Homo habilis: El gènere homo es caracteritza per la seva capacitat per desenvolupar eines de pedra, i el primer d’ells va existir a Àfrica fa 2,2 milions d’anys. La seva capacitat cranial no superava els 800 cm3 i hauria compartit època amb l’Homo rudolfensis, amb el qual sovint es considera una mateixa espècie.

Homo ergaster: Aquesta espècie humana va ser la primera a sortir d’Àfrica fa 1,8 milions d'anys i colonitzar altres territoris, gràcies a la qual cosa va servir al seu torn d’enllaç entre altres dues espècies futures: Homo erectus (a la Xina i extrem orient) i Homo antecessor (a Europa).

Homo erectus: Va habitar a Àsia fa 1,8 milions d'anys, fins a la seva extinció fa 300.000 anys. Es cobria amb pells d’animals i fabricava diverses eines de pedra, a més de coure els seus aliments, ja que haurien domesticat el foc. Això imprimiria canvis profunds en la seva musculatura i el seu sistema digestiu, així com formes més complexes de socialització que haurien requerit llavors un llenguatge articulat.

Homo antecesor: De major altura i cervell encara petit en comparació amb l’Homo sapiens, van ser el primer humà europeu, que va servir d'esglaó entre l’Homo ergaster i l’Homo heidelbergensis, i potser siga l'únic ancestre comú entre els humans moderns i l’Homo neardenthalensis.

Homo heidelbergensis: Sorgit fa 600.000 anys, posseïen grans cranis de 1200 cm3 i mandíbules sortints, major obertura nasal i, possiblement, un primer llenguatge simbòlic. Els seus primers fòssils es van trobar prop de la ciutat alemanya de Heidelberg, i d’ahí el seu nom.

Homo rhodesiensis: Sorgit fa 600.000 anys a Àfrica, posseïa una capacitat cranial més elevada, entre 1280 i 1325 cm3, i trets comuns amb H erectus, H. ergaster i H. antecessor. No obstant això, els seus trets apunten ja més al futur H. sapiens que a les espècies que li van ser contemporànies, per la qual cosa es tractaria del nostre antecessor directe.

Homo neardenthaliensis: El famós "home de Neardental" va habitar Europa, Orient pròxim i Àsia central fa més o menys entre 230.000 i 28.000 anys, i la seva extinció obeeix a causes desconegudes. No obstant això, en haver compartit època amb H. sapiens, es pensa que la selecció natural i la competència hauria afavorit a aquest últim. Així i tot, molts humans d'avui dia posseeixen índex genètics d’H. Neardenthaliensis, de manera que l’encreuament entre espècies no ha hagut de ser inusual.

Homo sapiens: L’ésser humà com el coneixem va sorgir en dues tandes: la premoderna, els cranis no eren encara del tot esfèrics, amb front vertical i volta alta, apareguts a Àfrica (Etiòpia, Israel, el Marroc i Sud-àfrica, principalment) fa entre 315.000-100.000 anys. I després hi ha els humans moderns, dotats de comportament i fesomia moderna, i les primeres restes daten de fa 195.000-140.000 anys. Aquesta espècie hauria estat de pell fosca i hauria conquistat lentament el món sencer, extingint activa o accidentalment a la resta de les espècies del gènere Homo i esdevenint en la humanitat que coneixem avui.

 

Publicat a Revista 2020-2021
Dimarts, 09 Febrer 2021 16:17

Carnestoltes 2021

Aquest any, més que mai, benvingut siga Carnestoltes. Aprofitem aquest temps per gaudir, i recordeu... que res esborre el teu somriure.

Cada dia el rei i la reina Carnestoltes un manament ens durà que anirem sumant dia rere dia.

Arribat el dimarts, una gran festa es celebrarà,

totes i tots amb allò que vos faça feliç ben disfressats.

1r manament (dimecres 10 de febrer): una corbata, un llacet (pajarita) o un mocador al coll portaràs.

2n manament (dijous 11 de febrer): una sabata o un calcetí diferent portaràs.

3r manament (divendres 12 de febrer): els ulls pintats portaràs (un o els dos), de payaso, de princesa, de pirata o com més t'agrade.

4t manament (dilluns 15 de febrer): un somriure en la teua mascareta portaràs.

I per fi, ha arribat el gran dia, demà dimarts 16 de febrer ben disfressats i disfressades a l'escola acudirem.

Publicat a Escola
Dilluns, 08 Febrer 2021 23:06

EMOCIONS A L'ESCENARI

By: Iris

 

COM VA NAIXÈR EL TEATRE?

El teatre naix en l’Àtica, cap a mitjan segle VI a. C., sorgeix de les celebracions festives entorn de Dioniso, celebracions en les quals un cor canta i dansa en honor del déu, recordant la seua mort i resurrecció. Aquest cant primitiu era el ditirambe, precursor de la tragèdia.

 

DONES MOLT IMPORTANTS EN AQUEST MÓN:

KATHERINE HEPBURN

1907-2003). L’única actriu que compta amb quatre premis Oscar a la millor actriu en el seu palmarès, el que ha fet que per a molts sigui la millor actriu de tots els temps. Al llarg de la seva extensa carrera, més de seixanta anys, va interpretar amb idèntica mestratge papers dramàtics i comèdies. Model de dona moderna i independent, que es va negar a complir amb les expectatives que es tenien per a una dona de la seva època.

INGRID BERGMAN

1915-1982). L’actriu sueca va aconseguir dos Oscars a la millor actriu principal (per 'Luz de Gas' i 'Anastasia') i un com actriu secundària per 'Assassinat a l’Orient Express'. Va ser durament criticada per la seva relació extra matrimonial amb el cineasta italià Roberto Rossellini, arribant a ser declarada persona non grata als Estats Units. Per aquest motiu, el seu segon premi de l’Acadèmia va haver de recollir el seu gran amic Cary Grant.

MERYL STREEP

(1949). Candidata en 21 ocasions als premis Oscar, ha aconseguit dues estatuetes com a millor actriu principal i una com a actriu secundària. Coneguda per la seva capacitat d’imitar accents, va aconseguir el primer paper gràcies a la seva interpretació magistral d’una supervivent de l’holocaust a 'La decisió de Sophie'.

 

HOMES MOLT IMPORTANTS EN AQUEST MÓN:

MARLON BRANDO

Aquest actor nord-americà va morir en 2004 i va ser sens dubte un dels més grans, especialment entre els anys 50 i els 70. Va triomfar amb pel·lícules com ‘Un tramvia anomenat desig’, ‘El Padrí’, ‘L’últim tango a París’ o ‘Apocalypse Now’, entre altres. A més, es va dur dos Oscars al Millor Actor gràcies als seus papers a ‘El Padrí’ i ‘On the Waterfront’

JACK NICHOLSON

Aquest actor nord-americà té ara 82 anys i es va retirar fa uns anys de la interpretació per problemes de salut, sent 2010 l’any en què es va estrenar la seva última pel·lícula. Ha guanyat 3 Oscars al Millor Actor amb les pel·lícules ‘Algú va volar sobre el niu del cucut’, ‘La força de l’afecte’ i ‘Millor ... impossible’.

ROBERT DE NIRO

Amb 74 anys segueix en actiu rodant pel·lícules, i per molt que passein els anys no perd aquest meravellós toc que sempre ha tingut davant la càmera. Va guanyar dos Oscars, el primer al Millor Actor de Repartiment per ‘El Padrí II’ i el segon al Millor Actor per la seva interpretació a ‘Toro Salvatge’.

 

ESCOLA TEATRE SAFOR

https://teatresafor.es/

L’escola de teatre, és una extraescolar molt bona, t’ajuda a relaxar-te, i oblidar-te de tot el teu dia, t’ajuda a ser més sociable ... i fins t’ajuda a arribar lluny en la teva carrera com a actriu / actor. També hi ha classes per a totes les edats, faràs més amics, i t’ho passaràs molt bé. Al meu entendre, la majoria pensa que el teatre és una bestiesa... però al temps t’adonaràs que no, que si vols arribar lluny pot ser ho aconsegiràs. Recorda-te’n d’aquest article, perquè pot ser et faça falta.

Publicat a Revista 2020-2021
Dilluns, 08 Febrer 2021 20:52

LA POR A LA DESMEMÒRIA

 By: Roser

 

 

Mai m’havia parat a pensar d’on venia la meua necessitat de voler fer fotos a  tot el que m’agradava o estava passant.

Jo sempre li agafe el mòbil a la meua mare i  faig foto de tot, de mi, del cel, del meu gos, de les plantes, del menjar, de la mar... i la mare, sempre em pregunta perquè ho faig. Per a enrecordar -me en el futur, li dic jo. 

Gent com jo té por a oblidar les coses i per això intenten fer fotografies a tot hora. I ara sé que no sols em passa a mí. 

Segons la fotògrafa de l’agència Magnum Cristina Garcia Rodero l’instant fotogràfic és una victoria sobre la mort, li robem a l’oblit un moment de la vida que serà per sempre.

Gràcies a les imatges podem tornar a reviure aquells moments que el nostre mòbil ha capturat. Quan tinc les instantànies entre les meves mans el meu cos es transforma, la meva ment viatgera em transporta no sols a l’instant captat en la foto sino a tot allò que va passar i va envoltar el moment en que vaig fer “click”. Puc tornar a generar amb tota classe de detalls records que pensava que tenia oblidats, que tenia amagats en la meva memòria, i m'adone que estan ahí, que formen part de la meva vida i jo quasi els havia esborrat.  I això em fa pensar que la imatge és una bona manera per a recordar moments de la nostra història i també de recordar moments de la història de la humanitat.

«Recuperar la memòria amb una fotografía és qualitat de vida perquè tornar a recordar és tornar a viure», diu la doctora Boada.

La fotografia serveix per a estimular la memòria individual i/o col·lectiva. En aquest sentit, la imatge fotogràfica és una bona ferramenta per portar endavant el discurs històric i la memòria de qualsevol persona ja que podem tindre records amb altres persones.

Així, ens adonem que la fotografia,  no és sols un suport per a la imatge, és,  a més a més,  un suport de i per a la memòria, donat que la seua força i atractiu resideix en la capacitat de suspendre el temps i centrar l’espai en un instant.

Un altre aspecte de la fotografia com a memòria és la connexió amb allò emocional que es fa patent a partir de la imatge.

Les fotografies són clau per a l’estimulació emocional de malalts d’alzheimer.

L’alzheimer és la forma més freqüent de demència ( al voltant del  50-70% de totes les demències)  i té com a símptoma inicial i característic la pèrdua de memòria per als fets recents, preservant-se durant més temps els records que formen part de la memòria més remota, com poden ser els records de joventut i infantesa. Segons avança l’enfermetat, van apareixent problemes amb el llenguatge, l'atenció, el reconeixement, la comprensió i la realització d’accions. Els símptomes  generalment es desenvolupen lentament i empitjoren amb el temps, fins que són tan greus que interfereixen amb les tasques quotidianes. 

Laurence Aëgerte va crear una forma de terapia anomenada Photographic Treatment. Va crear un sèrie de llibres amb 30 parelles d’imatges sense cap categoria que convidaven a imaginar com es relacionen l’una amb l’altra. Hi ha imatges de persones, animals, llocs remots. Així els malalts d’alzheimer han d’observar aquestes imatges i se’ls ha de fer preguntes genèriques que els permeta pensar de manera creativa sobre allò que estan veient. No sols, gaudeixen de les imatges, sinó que també s’involucren en pensaments d’associació lliure, que els pot portar a recordar el seu passat. 

Jo tinc un conegut malalt d’alzheimer.  Ara es troba en un estat de l’Alzheimer avançat, fa temps va començar a perdre la memòria i des d’aquest estiu ja no recorda a les seues filles i quasi tampoc a la seua dona. 

Moltes vegades, quan la meua uela parlava amb la seva amiga, li deia  que havia de tindre paciència que havia d’entendre que tot allò era producte de la malaltia del seu home i jo li preguntava molt encuriosida que què li passava a la seva amiga. Ella intentava explicar-me amb les seves paraules aquella maleïda malaltia però jo crec que era massa menuda i allò que a elles els preocupava a mi em feia gràcia (es perdia pel poble, oblidava coses i s’inventava unes excuses molt gracioses per disculpar-se...). 

 

Amb els anys i el progressiu deteriorament m’he adonat que no feia cap gràcia.Conviure amb una persona malalta d’alzheimer és bastant dolorós i complicat ja que consumeix molt de temps i dedicació. De vegades tenim la sensació, que per molt que fem de res serveix i és per això que pot arribar a ser una vivència insuperable. Però, hi ha coses que podem fer per ajudar a eixe ser volgut. Estimular-lo amb l’ajuda de les imatges podria ser molt beneficiós tant per a la persona malalta com per a la persona que el cuida.

 

Publicat a Revista 2020-2021
Diumenge, 07 Febrer 2021 13:21

TIRO OLIMPICO

 By: Ainhoa

 

TIRO OLIMPICO OLIVA

 

¿CUÁNDO SE FUNDO?

-El club de tiro olímpico de Oliva se fundó en el año 1982 y cuenta con aproximadamente 320 socios.

 

¿QUE ES?

-El tiro olímpico es un deporte en el que prácticamente debes de disparar con un arma de aire comprimido con precisión al blanco, el objetivo en este caso es alcanzar un blanco estático, lo más cerca posible de su centro.

 

REGLAS BASICAS DEL TIRO OLIMPICO

-No se puede apuntar a nadie con el arma, de modo que el tirador debe esperar a que el árbitro autorice el tiro.

-Se debe comprobar que el arma esta descargada cuando se oponga, muestre o examine.

-No se puede apretar el gatillo cuando no sea necesario disparar.

-El transporte de las armas debe hacerse mediante un maletín...

 

INFORMACION PERSONAL

-Llevo practicando este deporte alrededor de un año.  

-He ido a varias competiciones: Alicante, Elche, Naquera… I unas de las más importantes que no pudimos asistir por el Covid era Granada y Almería que contaba para el campeonato de España.

-Practico todos los sábados alrededor de dos horas y antes de tirar hacemos un calentamiento de muñecas, piernas…

-Cuando empecé no hacía muy buena puntuación, pero con el paso del tiempo y practica he mejorado mucho, puesto que en la mayoría de competiciones suelo quedar entre las tres primeras posiciones.

Publicat a Revista 2020-2021
Dissabte, 06 Febrer 2021 17:54

ELS VEHÍCLES AUTÒNOMS

 By: Aitor

 

ELS VEHÍCLES AUTONOMS

 

Un vehícle autònom és un mitjà de transport que condueix sense intervenció humana, que pot percebre l’entorn que l’envolta i navegar segons les circumstàncies gràcies al làser, el radar,  el sistema de posicionament global i a la visió computaritzada.

 

1-Història

El creador dels vehícles autònoms va ser Norman Bel Geddes, que va presentar en la fira de Futurama   l´any 1939,  un vehícle elèctric que estava controlat per un circuit elèctric .

Al llarg del temps, els vehícles autònoms han sigut desenvolupats per moltes empreses com per exemple Mercedes-Benz en l´any 1980,  amb una furgona que va poder arribar als 100 km/h en carrers sense tràfic.

En 1994, dos  vehícles autònoms de Daimler-Benz i Ernst Dickmans, van conduir sols més de mil quilòmetres en una autopista de París amb prou de tràfic i a 130 km/h ,encara que van tindre algunes intervencions humanes, però, així i tot van demostrar que la conducció autònoma es podia realitzar fent canvis de carril o en comboi.

En 1995, Ernst Dickmans  va modificar un Mercedes-Benz Classe S per fer un volta de anada i tornada entre Múnich i Copenaguen utilitzant un ordinador per reaccionar en temps real amb  visió computaritzada. El cotxe va poder arribar a velocitats superiors a 175 km/h en les autopistes alemanyes, amb intervencions humanes aproximadament cada 9 km, aconseguint una conducció autònoma del 95%

En 2014 Audi va anunciar que el seu model RS7 va aconseguir 240 km/h en un circuit en Alemanya durant 2 minuts .També ells van ficar una persona per comparar-ho sent més lent que el vehícle sense conductor.

En 2015, un Audi SQ5 autònom va aconseguir fer 5.400 km en nou dies amb només dos intervencions humanes. Alguns dies després, un comboi de 25 cotxes de Google van deixar les pistes de prova per ser evaluats en el trànsit de Mountain View sense arribar als 40 km/h.

En 2015  la Universitat de Michigan va posar en funcionament un circuit de proves per a vehícles autònoms amb diferents radis, rotondes, semafors i moltes coses més.

Actualment, la Intel·ligència artificial està fent un gran pas endavant en la conducció autònoma, en aprendre de tota la base de dades que li ofereix l’experiència acumulada en el Big Data.

 

2-Components (Software i Hardware)

(Software)

Per aconseguir una conducció realment autònoma en situacions de trànsit real, un vehícle autònom necessita diferents sistemas:  de localització, de percepció del entorn , de planificació , un sistema de control i un conjunt de sensors  que proporcioen informació per a poder decidir.

A l´hora de pensar en un vehícle autònom, no hem de pensar que els algoritmes que el controlen s’assemblen a les normes de programació clàsica. Hem de pensar que els  vehícles autònoms es poden enganyar i per aixó es necessita un sistema que puga generalitzar.

Aquest problema es pot solucionar fent un algoritme d’imatges on s'implementen situacions que podrien passar.

El programa posarà les imatges. Inicialment s´enganyará frecuentment modificant i adaptant els parámetres interns, però cada vegada acertarà més i més fins que un dia ja les acerte totes . Ací ja podem afimar que el algoritme a après.

Un altra técnica és la algorítmica per a la probabilitats. Les distribucions de probabilitat es gasten quan el cotxe decideix que ha de fer quan està en moviment fent maniobres.

 

(Hardware)

Quan el vehícle autònom ha de prendre decisions, necessita recopilar tota la informació del seu voltant amb sensors i càmares. De diferent forma es pot dir que porten unitats GPS, un sistema de navegació inercial y diversos sensors i  medidors làser, video i radar.

Cada sensor filtra la seua informació per llevar el soroll i actualitzar el seu entorn. Cada poc de temps les  dades es recullen, perque la localització, el mapa de l’entorn i la detecció de obstàclrs es fa seguidament.

Per reproduir un mapa tridimensional del lloc, el vehícle autònom necesita un conjunt de càmares i mesuradors làser. Els mesuradors escanegen varies vegades i calculen la distancia dels objectes  més props al vehícle autònom.

El sistema de navegació inercial ajuda als acelerómetres i sensors de rotació per calcular seguidament  una estimació de la posició, orientació i velocitat del cotxe. Amb el GPS es pot obtindre la posició prou exacta.

 

3-Legislació (Unió Europea)

El principal problema per la implantació dels vehícles autònoms  no es deriva de  les limitacions de la tecnologia de la conducció, es deriva de les normes  polítiques, jurídiques, de responsabilitat, de regulació i de infraestructura que s’han d’acomplir.

La Unió Europea va començar a legislar molt poquet els vehícles autònoms a principis del segle 21 amb la aprovació de la Directiva 2010/40/UE, del Parlament Europeu i del Consell, de 7 de juliol de 2010, per la qual s´estableix el marc per a la implantació  dels sistemes de transport inteligents en el sector de transport per carretera i per les interfasses amb altres modes de transport. Aquesta directiva es va posar en vigor a través del Real Decret 662/2010, el 13 d´abril.

A la Unió Europea durant alguns dies d´octubre de 2015, prous vehícles autònoms  es van integrar en una fira feta per el Congres Mundial de Transport Inteligent. Els vehícles autònoms portats per cinc empreses van ser identificables gracies a un registre que advertia als usuaris de la seua presencia. Per a impedir que els vehícles provocaren accidents van tindre que realitzar unes restriccions. Així mateix el govern britànic indicà que els vehículs autònoms no s’haurien de provar en els llocs públics. Però al final va aclarir que s’haurien  de transformar algunes normes per a permitre que puguen circular lliurement.

En Göteborg, (Suècia), van permitre que 1.000 vehículs autònoms de Volvo pugueren estar circulant en els carrers publics en 2017.

Entre  2016 i 2017 van provar camions Volvo FMX autònoms perque  treballaren la mina de Boliden en Kristineberg,(Suècia).

 

4-La meua opinió particular

Jo crec que els vehícles autònoms en un futur proxim seran el millor mitjà de transport existent per moltes raons.

- Les persones amb movilitat reduida podran viatjar a cualquier lloc  sense tindre que anar amb un ajudant o en transport públic.

-Ajuden al medi ambient funcionant amb electrizitat i hidrogen.

-Reduiran els accidents.

-Agilitzaran el transport.

Publicat a Revista 2020-2021
Dissabte, 06 Febrer 2021 10:44

Els amants del Pinet

Publicat a Escola
Dimecres, 03 Febrer 2021 18:59

EL CANVI CLIMÀTIC

By: Iker

 

Que es el canvi climàtic

El canvi climàtic és el canvi de clima produït per l'activitat humana, que altera la composició de l'atmosfera mundial i que se suma a la variabilitat natural del clima observada durant períodes de temps comparables.

No s'ha de confondre el "canvi climàtic" amb la "variabilitat climàtica", ja que aquesta fa referència a qualsevol variació del clima (interestacional, interanual, per dècades, per segles...) sigui per processos propis del sistema climàtic o per altres causes. De fet, la variabilitat és una de les característiques essencials del comportament atmosfèric a qualsevol escala temporal..

Pel canvi climàtic cal considerar qüestions pertanyents als més diversos camps de la ciència: la meteorologia, la física, la química, l'astronomia, la geologia i la biologia,tenen moltes coses a dir.

 

Causes:

Efecte hivernacle

A l’atmosfera que embolcalla el nostre planeta, hi ha una sèrie de gasos (sobretot el vapor d'aigua i el diòxid de carboni) que tenen un efecte d'hivernacle, és a dir, absorbeixen i reemeten la radiació infraroja que emet la superfície del planeta Terra. D'aquesta manera, impedeixen que part d'aquesta radiació escapi a l'espai exterior i contribueixen que la temperatura mitjana de l'aire superficial del planeta sigui d'uns 15 °C, una temperatura apta per a la vida. L'efecte d'hivernacle és, per tant, un fenomen natural de l'atmosfera.

El problema actual és que la quantitat d'aquests gasos naturals amb efecte d'hivernacle a l'atmosfera ha augmentat i que s'hi ha abocat, a més, gasos amb efecte d'hivernacle no presents de forma natural a l'atmosfera. Aquest canvi posa en perill la composició, la capacitat de recuperació i la productivitat dels ecosistemes naturals i el mateix desenvolupament econòmic i social, la salut i el benestar de la humanitat.

 

L’energia

L’energia ha format part important de la evolució de la espècie humana: Des de el descobriment del foc fa milers d’anys, passant per la revolució industrial amb la màquina de vapor, fins l’actual situació climàtica deguda, en bona part, a les emissions de gasos d’efecte hivernacle generats en la producció de l’energia que consumim.

Actualment trobem l’energia omnipresent en el nostre dia a dia i se’ns torna difícil imaginar un món sense aquesta facilitat per obtenir-la. Només cal engegar el cotxe, encendre el llum o els fogons per tenir energia per fer les tasques diàries.

Aquesta energia majoritàriament s’obté de la crema de combustibles fòssils que alliberen a l’atmosfera grans quantitats de gasos d’efecte hivernacle. Actualment, les emissions de GEH provinents de la generació d’energia representen més de un 60% del total, si considerem tots els sectors on té afectació: producció d’electricitat, climatització, transport… Unes emissions que no paren d’augmentar any rere any. 

Els mitjans de transport

Quan parlem d’emissions generades pel transport hem de diferenciar entre aquelles que contribueixen al canvi climàtic i aquelles que afecten de manera directa a la salut humana, és a dir, les que afecten la qualitat de l’aire. Les primeres estan constituïdes per les emissions de CO2. Les segones inclouen gasos i partícules diverses com els òxids de nitrogen (NOX), el monòxid de carboni (CO), els compostos orgànics volàtils (COV) i les partícules (PM) entre d’altres. Totes dues són importants, però responen a fenòmens diferents.

Més enllà d’aquestes emissions, el transport genera altres impactes ambientals, com són la contaminació acústica o fragmentació del territori.

 

Efectes:

Biodiversitat

El canvi climàtic està afectant a processos esenciales de molts organismes, com el creixement, la reproducció i la supervivència de les primeres fases vitals, i pot arribar a comprometre la viabilitat d’algunes poblacions.

Ecosistemes com els aiguamolls es toben en risc de desaparèixer totalment, i espècies com l’os bru o la surera estan en perill d’extingir-se al nostre país.

D’altra banda, ens trobem amb una proliferació d’espècies invasores, com ara meduses o mosquits tigre, en detriment d’altres d’autòctones, com els caragols marins.

Les aus, a més, estan canviant els seus patrons migratoris, i es queden en latituds més càlides.

En els nostres mars s’observa una disminució d’espècies d’algues, com les algues vermelles al Cantàbric. Els esculls de coral mediterrani es troben greument afectats. A més, l’augment de la temperatura de l’aigua provocat pel canvi climàtic ha disparat les taxes de mortalitat de la posidònia.

 Incendis

El canvi climàtic transformarà el règim d’incendis en els propers anys, i provocarà fenòmens més intensos i una desforestació major per la disminució de la capacitat de recuperació dels boscos mediterranis.

L’augment de la temperatura mitjana i la disminució de les precipitacions crearan el brou de cultiu ideal per als incendis, especialment a les zones d’alta muntanya. A més, cada vegada superen amb més freqüència les 500 hectàrees (els denominats ‘Grans Incendis Forestals’) i són més virulents i difícils de combatre.

2017 va superar la mitjana de l’última dècada, amb un nombre major d’incendis forestals, de superfície afectada i de grans incendis.

 

Desglaçament

Al nostre país s’han perdut ja més del 80 % de les glaceres pirenaiques i, per a 2050, podrien desaparèixer irreversiblement. Mont Perdut ha decrescut de mitjana 5 metres de grossor en les últimes dècades, encara que hi ha punts on són fins a 14 metres menys. En general, retrocedeix un metre a l’any.

De les 52 glaceres que hi havia en 1850 n’han desaparegut ja 33, la majoria després de 1980.

Les 3.300 hectàrees de llengües de gel que hi havia a principis del segle XX al Pirineu s’han reduït a 390.

Augment de la temperatura

La latitud en la qual se situa el nostre país serà  especialment copejada per l’escalfament global. Això significa que les ones de calor a l’estiu seran més implacables i duradores.

Es preveu que les temperatures pugin fins a 6 ºC en 2100, cosa que provocarà un increment de les condicions d’aridesa, així com més esdeveniments extrems de precipitació.

L’augment de les temperatures ha estat especialment acusat en les tres últimes dècades (1975-2005), amb una taxa mitjana d’escalfament d’uns 0,5 ºC per dècada.

 

Com ho podem evitar

1.            Incrementar l’ús de les energies renovables.

2.            Estalviar aigua

3.            Protegir i millorar els embornals naturals de gasos d’efecte hivernacle.

4.            Millorar l’eficiència de  l'automòbil, utilitzar més sovint el transport públic.

5.            Fomentar l’eficiència energètica en edificis .

6.            No consumir productes en aerosol, ja que els gasos CFC alliberats afecten seriosament la capa d'ozó

7.            Crear més zones verdes i protegir les existents.

8.            Cuidar que no escapi el refrigerant dels aires condicionats.

9.            Impulsar la investigació científica i el desenvolupament tecnològic.

10.          Educar als nens dels valors dels béns que ens ofereix els ecosistemes

11.          Apagui les llums que no s'estiguin utilitzant.

12.          Utilitzar bombetes de baix consum

13.          Afinar el motor del vehicle i evitar frenar o accelerar bruscament.

14.          Evitar l'ús de piles no recarregables.

15.          Tractar i reutilitzar l'aigua residual.

16.          Reciclar el màxim possible

17.          Evitar els envasos i empaquetatges no biodegradables

18.          Comprar fruita i verdura d'estació

19.          Participar en campanyes per cuidar al medi ambient

20.          REDUIR, REUTILITZAR I RECICLAR

 

Efectes a les nostres costes                                         

La mar ja esta molt propera a les cases de la primera fila de la platja. Si el nivell del mar pujara , la part de la primera fila quedaría inundada i les que van després també. A Oliva les plutges no son molt abundants, però ,una vegada es posa a ploure no para hasta d’aci uns dies. La vegada que més va ploure a Oliva va ser el 3 de novembre de 1987 es va produïr el rècord de 24 hores de pluja a Espanya: 817 litres en Oliva (Valencia), 1.000 en 30 hores.

A Oliva han pujat les temperaturas , per aixo no neva. L’ulima nevada va ser fa molts anys.

 

 

         

Publicat a Revista 2020-2021