Preparem el Dia de la Dona del proper dilluns 8 de març. En les classes estem treballat diferents dones rellevants i a més, el dilluns farem una coreografia grupal a les 9:00h. Ací teniu un vídeo de presentació.

Aquest matí s'ha fet l'acte de lliurament del llibre "Dotzena i mitja de llegendes del Pinet" a l'Ajuntament d'Oliva.

En aquest acte han estat la Regidora d'Educació, MªJosep Llorens, el Regidor de Cultura, Julio Llorca, la presidenta de l'AMPA del CEIP Verge dels Desemparats, Susi Moya i els mestres del claustre i coordinadors del projecte, Lola Sanchis i Vicent Gràcia.

By: Pablo

Obertes sempre están 

les finestres de la classe 

plogue, trone o neve 

les mantes de casa ens 

porten per estar ben calentets, 

ens tapem els peuets 

I ueletes pareixem

By: Rubén

És un esport que abarca nombroses disciplines agrupades en carreres, salts, llançaments i proves combinades

Disciplines de l'atletisme profesional

-Carreres de diferents metres de durada

-Maratons que es mesuren segons els kilometres del trajecte

-Marxa

-Salts en altura, longitud i salt triple

-Llançaments de pes, martell, disc i jabalina

-Decatló, pentatló i proves que combinen a distintes activitats

-Carreres de velocitat: Són molt conegudes i consisteix en un recorregut que varia de 100 a 400 metres en el menor temps posible

-Carreres de fons: Les carreres de fons són proves que consisteixen en un recorregut d’espai superior als 3.000 metres

-Carreres de mitja distància: Aquest nom es deu a que estan entre les de velocitat i les de fons i el seu recorregut és entre 800 metres i 3.000 metres

-Carreres en ruta: Consisteix de una distància determinada fora de la pista o de l'estadi de atletisme

-Carreres camp a través: Consisteix en el recorregut d'una distància dins de un circuit natural sense trets urbans. Poden ser individuals o per equips

-Salts de tanca: Consisteix en el salt de tanques dins d'una distància determinada

-Carrera cap enrere: És la pràctica de correr en sentit contrari al que correm o caminem normalment

-Salt en pèrtiga: Consisteix en passar per dalt de una barra horizontal mitjançant l’ús d’una pèrtiga i l’impuls conseguit després de recorrer una distància de 30 metres

-Salt de longitud: Consisteix a aconseguir marcar la màxima distància després de un salt sobre un espai horizontal

-Llançament de pes: Consisteix en el llançament d’una bola per part d’un competidor amb el fi d’aconseguir una distància màxima

-Llançament de disc: Consisteix en el llançament d’un objecte amb forma circular i de pes pronunciat cap a una distàcia màxima

-Llançament de jabalina: Es basa en el llançament d’una jabalina feta amb el material autoritzat el més lluny possible

By: Laia

L’EVOLUCIÓ DE LA DONA EN LA PILOTA VALENCIANA

La pilota valenciana, un esport que històricament s'ha considerat exclusiu d'homes, als anys 70 es plantejava que les dones anaren als trinquets d’espectadores. Hui en dia, quasi 50 anys després,  la tendència ha canviat i ja són moltes les dones que practiquen el nostre esport autòcton.

L'esport valencià per excel·lència des de la Corona d'Aragó va trobar al seu primer grup de competidores en 2007, van començar amb 6 equips i una única categoria i hui són 450 dones federades, de les quals 35 participen en el programa de tecnificació i en poc més de 10 anys una dada evidencia l'impacte, per al campionat autonòmic de raspall (una de les modalitats més populars en tot el territori valencià) el nombre de parelles femenines iguala quasi al dels homes.

El nombre de partides i competicions ha expandit el calendari. La seua presència en trinquets i carrers ha passat de les “exhibicions” a les retransmissions en directe a través de la radiotelevisió pública valenciana. Les cròniques fixen per primera vegada als seus referents: Ana Belén de Borbotó, Victòria de València, Mar de Bicorp, Ana de Beniparrell, totes elles, a més, campiones d'Europa en la categoria One Wall.

Ana Belén de Borbotó, una de les pioneres, va competir fins a la seua adolescència contra xics. “Com totes, va començar amb el raspall, que és la modalitat més accessible i popular, però sempre contra xics. Us podeu imaginar què va suposar començar a competir entre xiques en 2007”. Des de llavors, ha guanyat títols a tots els nivells. Ho ha fet, sovint, en equips en els quals ella quasi doblega l'edat de les seues companyes.

LA PILOTA VALENCIANA FEMENINA ALS JOCS ESPORTIUS DE LA COMUNITAT VALENCIANA (JECV)

Als JECV de pilota valenciana, participen jugadors des de la categoría benjamí fins a juvenils, es juguen diverses modalitats conegudes al llarg del territori valencià (frare, one wall, raspall, llargues, galotxetes, galotxa, frontó i escala i corda), les competicions comencen en la fase comarcal, clasificant-se els millors equips per a la fase provincial i finalitzant en la fase autonómica d’on eixen els campions autonòmics de cada modalitat. El one wall i el frontó són les modalitats on participen més jugadors, a la nostra comarca, La Safor, la modalitat reina és el raspall.

Les xiques podem competir als JECV de manera individual i per equips. Els campionats individuals són femenins i és on tenim la possibilitat de competir sols entre xiques, en les modalitats de frontó, onewall i raspall. Els campionats per equips són mixtes i competim junt als xics, en aquestos campionats  és on es practiquen més modalitats, encara que cada comarca sol jugar a les modalitats de la seua terra.

PROGRAMA DE TECNIFICACIÓ FEMENINA

Des de fa 5 anys, a partir de la categoría cadet i fins als 23 anys, les xiques que destaquen als JECV poden participar al programa de tecnificació femenina on es juga la modalitat de raspall, actualmente en aquest programa participen 35 xiques que entrenen als trinquets de la Universitat Politècnica de València i de la Llosa de Ranes a les ordres dels entrenadors Josep Llopis Cerdà (RICARDET) i José Francisco García Boscà (EL MORO).

Aquest programa té competicions pròpies, es juga la lliga de tecnificació de raspall femení per equips, i les dos lligues de tecnificació de raspall individual femení: la sub-18 i la sub-23.

D’aquest programa de tecnificació se seleccionen algunes de les jugadores que formaran part de la selecció internacional.

L’ÈLIT DEL RASPALL FEMENÍ

Actualment a l’autonòmic per equips de raspall femení participen unes 200 dones a les diferents categories (1ª, 2ª, 3ª, 4ªA i 4ªB), però sols 8 equips, 24 dones, juguen en 1ª categoría, és a dir la máxima categoría, l’èlit del raspall femení, en la que destaquen Victòria de València, Mar de Bicorb, Ana de Beniparrel, Amparo de Borbotó

Les esportistes d’èlit juguen tres competicions oficials, el campionat autonòmic de raspall per parelles, la lliga BANKIA d’èlit de raspall femení (en trios), i el Campionat Autonómic Individual de Raspall Bankia d’Elit Femení – Trofeu President de la Generalitat, aquest últim el més important per a qualsevol jugadora.

La competició individual és la més dura i s´ha d’estar a un gran nivel esportiu per a poder jugar, per a tota jugadora és un sonmi proclamar-se campiona de la lliga individual i alçar el FRIS GREC, trofeu que era exclusiu dels homes fins al 2018, quan Ana Puertes de Beniparrell es proclamà campiona individual i va rebre el primer FRIS GREC, ara bé eixe FRIS GREC és el xicotet per a poder aconseguir el FRIS GREC GRAN s’han de guanyar 5 individuals o bé 3 individuals consecutius, cosa que té Victòria Diez a tir, després de guanyar el seu primer FRIS en 2019 i el segon en 2020 i que en cas de que es tornara a proclamar campiona aquesta temporada aconseguiria el primer FRIS GREC GRAN femení.

REFLEXIÓ FINAL

La pilota valenciana el dona la possibilitat de fer bones amistats, és diferent a qualsevol esport, ja que la que hui és la teua rival, demà pot ser la teua companya d’equip, es a dir que a la pilota totes som companyes fins i tot totes compartim vestuari abans de les partides i ens enfaixem les mans juntes, som una gran família.

És un llarg camí el que han recorregut les dones en poc de temps, però encara queda molta feina per fer fins a arribar a la igualtat amb els homes, com va dir Victòria Diez a l’’ultima entrevista “necessitem que els campionats femenins es consideren professionals per optar a ser esportistes d’èlit a la universitat. Els xics sí tenen accés a eixa categoría quan guanyen l’individual”

Com a curiositat, haureu pogut vore que les jugadores de pilota al igual que els homes són conegudes pel seu nom i el nom del seu poble, Victòria de València, Mar de Bicorb…

By: Raul

Minecraft es un videojuego de construcción, de tipo «mundo abierto» o sandbox creado originalmente por el sueco Markus Persson (conocido comúnmente como "Notch"),​ y posteriormente desarrollado por su empresa,Mojang Estudios. Fue lanzado públicamente el 17 de mayo de 2009, después de diversos cambios fue lanzada su versión completa el 18 de noviembre de 2011.

Minecraft es un juego de mundo abierto, por lo que no posee un objetivo específico, permitiéndole al jugador una gran libertad en cuanto a la elección de su forma de jugar. A pesar de ello, el juego posee un sistema de logros. El modo de juego predeterminado es en primera persona, aunque los jugadores tienen la posibilidad de cambiarlo a tercera persona.​ El juego se centra en la colocación y destrucción de bloques, siendo que este se compone de objetos tridimensionales cúbicos, colocados sobre un patrón de rejilla fija. Estos cubos o bloques representan principalmente distintos elementos de la naturaleza, como tierra, piedra, minerales, troncos, entre otros.​ Los jugadores son libres de desplazarse por su entorno y modificarlo mediante la creación, recolección y transporte de los bloques que componen al juego, los cuales solo pueden ser colocados respetando la rejilla fija del juego.​Los jugadores crean «granjas» que son para conseguir un determinado material más fácil por ejemplo una granja de oro. En el juego se pueden encontrar estructuras especiales como aldeas, galerías mineras, templos marinos, pirámides y templos selváticos.

Al inicio del juego, el jugador se encuentra en un mundo generado mediante un algoritmo, lo que permite que este sea teóricamente infinito y nunca se generen dos mundos iguales.​ El jugador es libre de desplazarse por el terreno, conformado por distintos biomas, entre los que se encuentran desiertos, sabanas, selvas, océanos, llanuras, tundras, etcétera.​ El juego posee su propio ciclo de tiempo de día y noche, siendo que un día en el juego equivale a 20 minutos en la realidad.​

Continuen les obres a la pista de l'escola. Esperem que en breu estiga finalitzada i poder gaudir d'ella.

 By: Iker

Origen

L’origen de la Terra és el mateix que el de el sistema solar. El que acabaria sent el sistema solar va existir, inicialment, com una extensa barreja de núvols de gas, roques i pols en rotació. Estava composta per hidrogen i heli sorgits en el Big Bang, així com per elements més pesats produïts per supernoves. Fa uns 4600 milions d'anys, un estel proper es va transformar en supernova i la seva explosió va enviar una ona de xoc fins a la nebulosa solar, incrementant el seu moment angular.

A mesura que la nebulosa va començar a incrementar la seva rotació, gravetat i inèrcia, es va aplanar conformant un disc protoplanetari (orientat perpendicularment a l'eix de rotació). La major part de la massa es va acumular en el seu centre i va començar a escalfar-se, però a causa de les petites pertorbacions del moment angular i a les col·lisions dels nombrosos enderrocs generats, van començar a formar-se protoplanetes.

Va augmentar la seva velocitat de gir i gravetat, originant-se una enorme energia cinètica al centre. La impossibilitat de transmetre aquesta energia a qualsevol altre procés va fer que el centre del disc augmentés la seva temperatura. Finalment, va començar la fusió nuclear, d’hidrogen a heli, i a la fi, després de la seva contracció, es va transformar en un estel: el Sol.

La gravetat produïda per la condensació de la matèria -que prèviament estat capturada per la gravetat del propi Sol- va fer que les partícules de pols i la resta del disc protoplanetari comencessin a segmentar-se en anells. Els fragments més grans van topar amb uns altres, conformant uns altres de major grandària que a la fi formarien els protoplanetes.

Dins d'aquest grup hi havia un situat aproximadament a 150 milions de quilòmetres del centre: la Terra. El vent solar de la recentment formada estrella va arrossegar la majoria de les partícules que tenia el disc, condensant-les en cossos majors.

La lluna

L’origen de la Lluna és incert, encara que existeixen evidències que donen suport a la hipòtesi del gran impacte. La Terra podria no haver estat l'únic planeta que es formés a 150 milions de quilòmetres de distància de el Sol. Podria haver existit un altre protoplaneta a la mateixa distància de el Sol, en el quart o cinquè punt de Lagrange. Aquest planeta, anomenat Theia, s'estima que seria més petit que l’actual Terra, probablement de la mateixa mesura i massa que Mart.

Anava oscil·lant després de la Terra, fins que finalment va xocar amb aquesta fa uns 4533 milions d’anys. La baixa velocitat relativa i el xoc oblic no van ser suficients per destruir la Terra, però una part de la seva escorça va sortir disparada a l’espai. Els elements més pesats de Theia es van enfonsar cap al centre de la Terra, mentre que la resta es va barrejar i va condensar amb el de la Terra. Aquesta òrbita va poder ser la primera estable, però el xoc dels dos va desestabilitzar la Terra i va augmentar la seva massa.

L’impacte va canviar l’eix de gir de la Terra, inclinant-lo fins als 23,5º; sent el causant de les estacions (el model ideal dels planetes tindria un eix de gir sense inclinació, paral·lel a el del Sol, i per tant sense estacions).

La part que va eixir disparada a l'espai (la Lluna), sota la influència de la seva pròpia gravetat es va fer més esfèrica i va ser capturada per la gravetat de la Terra.

Primers continents

La convecció de la capa, el procés que fa servir les plaques tectòniques actualment, és el resultat del flux de calor des de l’interior fins a la superfície de la Terra. Implica la creació de plaques tectòniques rígides enmig de les dorsals oceàniques i la seva destrucció en el mantell a les zones de subducció. Durant el principi de l’Arcaic (prop de 3,0 Ma) el mantell estava molt més calent que en l’actualitat, probablement prop de 1600 ° C, per tant la convecció en el mantell era més ràpida. Encara que ocorria un procés similar a la tectònica de plaques d’avui en dia, aquest també hauria estat molt més ràpid.

És probable que durant el període Hàdic i l’Arcaic, les zones de subducció fossin més abundants, i per tant les plaques tectòniques fossin més petites. L’escorça inicial, formada quan la superfície de la Terra es va solidificar per primera vegada, va desaparèixer totalment a causa de la combinació d’una tectònica de plaques molt activa durant el Hàdic i els grans impactes del bombardeig intens tardà en l’Arcaic, fa entre 4100 i 3800 milions d'anys.

Se suposa que aquella escorça primitiva estava composta de basalt, com l’escorça oceànica actual, perquè s’havia produït molt poca diferenciació en l’escorça. Les primeres masses grans d’escorça continental, producte de la diferenciació d’elements més lleugers durant la fusió parcial a la part més baixa de l’escorça, van aparèixer a la fi del Hàdic, fa prop de 4.0 Ma. Les restes que queden d'aquells primers continents són els anomenats escuts o cratons. Aquests elements litosféricos lleugers van constituir els nuclis al voltant dels quals van créixer els actuals continents.

Les roques més antigues de la Terra es troben el crató nord-americà de Canadà. Són tonalites que daten d'uns 4,0 Ma. Aquestes roques mostren rastres de metamorfisme per alta temperatura, però també grans sedimentaris que han estat arrodonits per l’erosió durant el transport per aigua, mostrant que ja van existir llavors rius i mars.

Els cratons consisteixen primàriament de dos tipus alternatius de terrenys. Els primers es diuen cinturons de roques verdes, que consisteixen en roques sedimentàries de baix grau de metamorfisme. Aquestes "roques verdes" són similars als sediments que avui en dia trobem a les fosses oceàniques, a sobre de les zones de subducció. Per aquesta raó, les roques verdes són algunes vegades vistes com a evidència de subducció durant l’Arcaic.

El segon tipus és un complex de roques magmàtiques félsiques. Aquestes roques són majorment tonalites, trondhjemitas o granodiorites, tipus de roca similar en composició al granit. Els complexos TTG són vistos com els reclitos de la primera escorça continental, formada per la fusió parcial en basalt.

Com es va crear la vida

Els detalls de l’origen de la vida es desconeixen, tot i que s’han establert uns principis generals. Hi ha dues teories. La primera defensa la hipòtesi de la «panspèrmia», i suggereix que la matèria orgànica va poder haver arribat a la Terra des de l’espai, mentre que altres argumenten que va tenir origen terrestre.

La vida va sorgir a la Terra potser fa uns 4000 milions d’anys, tot i que el càlcul de quan va començar és bastant especulatiu. Generada per l’energia química de la jove Terra, va sorgir una molècula (o diverses) que posseïa la capacitat de fer còpies similars a si mateixa: el «primer replicador». La naturalesa d’aquesta molècula es desconeix. Aquesta ha estat reemplaçada en funcions, al llarg de el temps, per l’actual replicador: l’ADN.

 Fent còpies de si mateix, el replicador funcionava amb exactitud, però algunes còpies contenien algun error. Si aquest canvi destruïa la capacitat de fer noves còpies s’extingia. D’una altra manera, alguns canvis farien més ràpida o millor la rèplica: aquesta varietat arribaria a ser nombrosa i amb èxit. A mesura que augmentava la matèria viva, el "menjar" anava esgotant-se, i les «cadenes» explotarien nous materials, o potser detenia el progrés d’altres «cadenes» i recollia els seus recursos, arribant a ser més nombroses. S’han proposat diversos models per explicar com es podria desenvolupar el replicador. S’han proposat diferents cadenes, incloses algunes com les proteïnes modernes, àcids nucleics, fosfolípids, vidres, o fins i tot sistemes quàntics.

Actualment no hi ha manera de determinar quin d’aquests models va poder ser l’originari de la vida a la Terra. Una de les teories més antigues, en la qual s’ha estat treballant minuciosament, pot servir com a exemple per saber com podria haver passat. La gran energia dels volcans, llamps i la radiació ultraviolada podrien haver ajudat a desencadenar les reaccions químiques produint molècules més complexes a partir de compostos simples com el metà i l’amoníac. Entre aquests compostos orgànics simples estarien els blocs amb els quals es construiria la vida. A mesura que augmentava aquesta "sopa orgànica", les diferents molècules reaccionaven unes amb les altres. De vegades s’obtenien molècules més complexes.

La presència de certes molècules podria augmentar la velocitat de reacció. Això va continuar durant força temps, amb reaccions més o menys aleatòries, fins que es va crear una nova molècula: el «replicador». Aquest tenia l’estranya propietat de promoure reaccions químiques per aconseguir una còpia de si mateix, amb el que va començar realment l’evolució. S’han postulat altres teories del replicador. En qualsevol cas, l’ADN ha reemplaçat al replicador. Tota la vida coneguda (excepte alguns virus i prions) usen l’ADN com el seu replicador, de forma gairebé idèntica.

By: Iker

Que és l'evolució humana?

L’evolució humana és el nom que rep el procés gradual i històric de canvi biològic dels ancestres més primitius (Australopithecus sp.). De l'ésser humà fins a l'aparició de la nostra espècie tal com avui la coneixem (Homo sapiens).

Aquest procés va tenir inici fa 5 a 7 milions d'anys al continent Africà, amb el sorgiment de l'ancestre comú entre l'ésser humà (les espècies del llinatge hominid) i els ximpanzés (Pan troglodytes)

Estrictament parlant, quan es parla d'éssers humans ens referim exclusivament als Homo sapiens, encara que no siguem els únics integrants del gènere Homo.

Abans de nosaltres van existir nombroses espècies que avui es troben extintes però que presentaven nombroses similituds físiques, biològiques i comportamentals.

L'evolució humana va tenir el seu punt inicial quan una població de primats de nord-oest d'Àfrica es va dividir en dos llinatges que van evolucionar de manera independent: un d'ells va romandre en els arbres, mentre l'altre va migrar a la plana.

A causa de pressions ambientals, les generacions següents va aprendre a alçar-se sobre les seves potes posteriors, alliberant així les anteriors que vindrien a ser després mans, capaços de sostenir eines.

L’estudi d’aquest procés es va donar gràcies a l'arqueologia, paleontologia, geologia i altres ciències semblants, però sobretot gràcies a l’aparició dels estudis de Charles Darwin i de la Teoría de l’origen de les espècies, que va venir a suplantar el creacionisme o la generació espontània com la major explicació humana respecte als seus orígens.

Etapes de l’evolució humana

L’evolució humana comprèn el sorgiment de les següents espècies principals (van existir altres menors que no van formar part vital de l'arbre evolutiu):

Australopithecus: Primers primats en caminar alçats, van ser un grup variat i reeixit d’espècies, que es van enfrontar a un canvi climàtic intens a la sabana de la seva època, veient-se obligats a abandonar la dieta vegetariana i començar a caçar, donant així origen al gènere Homo. D’aquesta espècie es conserven esquelets bastant complets, com la famosa Lucy (Australopithecus afarensis).

Homo habilis: El gènere homo es caracteritza per la seva capacitat per desenvolupar eines de pedra, i el primer d’ells va existir a Àfrica fa 2,2 milions d’anys. La seva capacitat cranial no superava els 800 cm3 i hauria compartit època amb l’Homo rudolfensis, amb el qual sovint es considera una mateixa espècie.

Homo ergaster: Aquesta espècie humana va ser la primera a sortir d’Àfrica fa 1,8 milions d'anys i colonitzar altres territoris, gràcies a la qual cosa va servir al seu torn d’enllaç entre altres dues espècies futures: Homo erectus (a la Xina i extrem orient) i Homo antecessor (a Europa).

Homo erectus: Va habitar a Àsia fa 1,8 milions d'anys, fins a la seva extinció fa 300.000 anys. Es cobria amb pells d’animals i fabricava diverses eines de pedra, a més de coure els seus aliments, ja que haurien domesticat el foc. Això imprimiria canvis profunds en la seva musculatura i el seu sistema digestiu, així com formes més complexes de socialització que haurien requerit llavors un llenguatge articulat.

Homo antecesor: De major altura i cervell encara petit en comparació amb l’Homo sapiens, van ser el primer humà europeu, que va servir d'esglaó entre l’Homo ergaster i l’Homo heidelbergensis, i potser siga l'únic ancestre comú entre els humans moderns i l’Homo neardenthalensis.

Homo heidelbergensis: Sorgit fa 600.000 anys, posseïen grans cranis de 1200 cm3 i mandíbules sortints, major obertura nasal i, possiblement, un primer llenguatge simbòlic. Els seus primers fòssils es van trobar prop de la ciutat alemanya de Heidelberg, i d’ahí el seu nom.

Homo rhodesiensis: Sorgit fa 600.000 anys a Àfrica, posseïa una capacitat cranial més elevada, entre 1280 i 1325 cm3, i trets comuns amb H erectus, H. ergaster i H. antecessor. No obstant això, els seus trets apunten ja més al futur H. sapiens que a les espècies que li van ser contemporànies, per la qual cosa es tractaria del nostre antecessor directe.

Homo neardenthaliensis: El famós "home de Neardental" va habitar Europa, Orient pròxim i Àsia central fa més o menys entre 230.000 i 28.000 anys, i la seva extinció obeeix a causes desconegudes. No obstant això, en haver compartit època amb H. sapiens, es pensa que la selecció natural i la competència hauria afavorit a aquest últim. Així i tot, molts humans d'avui dia posseeixen índex genètics d’H. Neardenthaliensis, de manera que l’encreuament entre espècies no ha hagut de ser inusual.

Homo sapiens: L’ésser humà com el coneixem va sorgir en dues tandes: la premoderna, els cranis no eren encara del tot esfèrics, amb front vertical i volta alta, apareguts a Àfrica (Etiòpia, Israel, el Marroc i Sud-àfrica, principalment) fa entre 315.000-100.000 anys. I després hi ha els humans moderns, dotats de comportament i fesomia moderna, i les primeres restes daten de fa 195.000-140.000 anys. Aquesta espècie hauria estat de pell fosca i hauria conquistat lentament el món sencer, extingint activa o accidentalment a la resta de les espècies del gènere Homo i esdevenint en la humanitat que coneixem avui.

Aquest any, més que mai, benvingut siga Carnestoltes. Aprofitem aquest temps per gaudir, i recordeu... que res esborre el teu somriure.

Cada dia el rei i la reina Carnestoltes un manament ens durà que anirem sumant dia rere dia.

Arribat el dimarts, una gran festa es celebrarà,

totes i tots amb allò que vos faça feliç ben disfressats.

1r manament (dimecres 10 de febrer): una corbata, un llacet (pajarita) o un mocador al coll portaràs.

2n manament (dijous 11 de febrer): una sabata o un calcetí diferent portaràs.

3r manament (divendres 12 de febrer): els ulls pintats portaràs (un o els dos), de payaso, de princesa, de pirata o com més t'agrade.

4t manament (dilluns 15 de febrer): un somriure en la teua mascareta portaràs.

I per fi, ha arribat el gran dia, demà dimarts 16 de febrer ben disfressats i disfressades a l'escola acudirem.